Sklat (Awakening)

HISTÒRIA DE SKLAT
(ROUND 1)

Una tarda-vespre de 1989, tot fent una cigarreta a les portes del recinte de les escoles a tocar del Monestir de Poblet. Ho recordes Óscar ? Érem uns joves inquiets i recordo que en aquells temps disfrutavem molt tota la colla escoltant música. En aquells anys escoltàvem i cantàvem ( si més no ho intentàvem ) força música, que anava des de l’anomenat Rock Radical Basc a bandes com Queen, Scorpions, Iron Maiden i tants d’altres, passant pel Punk, Ska i Regaee, en definitiva un poti-poti de grups i estils que a la llarga ens donaria una cultura i bagatge musical important.

Era un temps on l’intercanvi de música era freqüent i encara no hi havia indicis de internet i tot el que això comportaria més endavant amb el debat sobre la pirateria. Així doncs enregistràvem les nostres cassettes amb equips de doble pletina o bé des de els discs de vinil. Es curiós, avui en dia a ambdós suports hom els considera obsolets i propis d’una altre època. Aquelles cintes de cassette van posar la banda sonora a la nostra generació.

Parlava d’aquell vespre fumant ( maleït vici ) a la vora del Monestir de Poblet. La casualitat va fer que tot d’una ens trobéssim cantant ves a saber quina cançó en companyia d’en Jordi Mallafré i ara no recordo com carai devia anar la cosa que vam decidir intentar fer les nostres pròpies cançons, es a dir tenir el nostre propi grup musical. En Jordi era teclista i tenia algunes nocions de guitarra, a tu Óscar et feia gràcia aprendre a tocar el baix i jo ja em veia dalt de l’escenari com a cantant d’una banda de rock.

En aquella època sortíem força sovint a fer acampades, camps de treball, excursions... i així poc a poc la idea del grup anava prenent forma. Versions i adaptacions peculiars de temes d’altres autors van esdevenir aviat un petit repertori però es clar, faltava encara molt per tenir un veritable grup o banda de rock, devia ser uns mesos més tard quan vam triar el nom de Sklat. En Jordi feia llavors el servei militar a la Base Aerea de Reus i d’allà coneixia en Just Lorenzo, que vivia a Barcelona i tocava el saxo, amb en Just, alguns anys més gran que nosaltres, vam trobar-nos diversos cops i com ell havia de tornar aviat a Barcelona no va arribar a assajar amb nosaltres, encara que ens va donar força consells sobre com encarar l’aventura que estàvem a punt d’iniciar.

Poc després vam començar a trobar-nos a casa d’en Jordi on hi tenia un sintetitzador Roland i un bon dia ens va presentar un altre company del servei militar, l’Eduard Bernad, un noi de Tarragona enamorat dels Dire Straits i que tocava la guitarra. Encara recordo l’Eduard baixant del bus que el portava de Tarragona carregant la guitarra i l’amplificador. Aquell primer dia amb guitarra vam aconseguir fer una versió d’un tema del primer disc de Els Pets i d’altres invents. També ens vam adonar aviat que a banda de la música compartiem la mateixa passió per la cervesa.

En Jordi ens va parlar d’un cosí que també començava a tocar la guitarra. Vam anar doncs a conèixer en Cristo Luceno, un enamorat del blues, el qual es va mostrar disposat a participar del nostre projecte. Començàvem a necessitar un local d’assaig i ens vam traslladar a una golfa rehabilitada al carrer de Sant Llorenç de Reus, propietat d’una amiga d’en Jordi, la Judith, que va ingressar com a corista del grup. En aquells temps també vam comptar amb en Jordi Mérida, graller, encara que aquest darrer tocava amb diversos grups i va haver de deixar-ho aviat. Al local del carrer Sant Llorenç vam crear els primers temes propis i també vam patir la primera “crisi” al grup, la conseqüència de la qual va ser la marxa per un temps de l’Óscar de Sklat, encara que una vegada superades les diferències va tornar.

Evidentment el local no reunia gaires condicions per l’assaig d’una banda de rock i d’altre banda necessitàvem un bateria. Vam contactar amb Juli Alcañiz, bateria i antic company meu de l’institut i es va incorporar immediatament. Vam anar a assajar a uns antics galliners a tocar del Polígon Industrial Agro Reus compartint local amb la banda reusenca de punk Estupre. És en aquest local on comencem a muntar un repertori amb temes propis. Va ser una època magnífica d’aprendre molt i amb un gran ambient de convivència, anàvem a assajar diversos cops per setmana i avançàvem ràpid.

L’estiu del 1991 ens arriba la notícia que estàvem esperant, Sklat es podria presentar en directe a Reus ! així doncs ens vam posar a la feina per preparar el concert de debut que va tenir lloc a la Plaça del Castell de Reus el dia 11 d’octubre de 1991 i on compartíem cartell amb els tarragonins Penjats i la banda de La Canonja Otxqué. La formació del primer concert de Sklat fou:

• Esteve Rodríguez

• Veu i flauta

• Judith
• Veus

• Eduard Bernad
  
• Guitarra

• Cristo Luceno
  
• Guitarra

• Óscar Gómez
• Baix

• Jordi Mallafré
• Teclats

• Juli Alcañiz
  
• Bateria

En aquest primer concert es van poder sentir cançons com “Diumenge al Sarau”, “Quina Turca”, “Lluny de casa”, “Ulls de vidre”, “Columpiades ‘92”, “Cavall perillós”, etc. La introducció que fèiem servir per iniciar el concert era un reprisse instrumental de “Smoke on the water” de Deep Purple. En aquest primer concert vam tenir el privilegi de comptar amb la col·laboració amb el violí i l’harmònica d’en Xavier Macaya, prestigiós músic reusenc que ens va ajudar molt a superar els nervis previs al primer directe. La sensació de baixar de l’escenari en acabar el concert i rebre les felicitacions de bona part del nombrós públic que omplia de gom a gom la plaça va ser impressionant. Encara avui, més de disset anys després, no puc evitar sentir una gran emoció al recordar aquells moments.

Però sense dubte, la cançó que marcaria un abans i un després a Sklat va ser “ Perdut a la gran ciutat”, aquest tema de Eduard Bernad i Esteve Rodriguez plantejava una proposta musical diferent al que fèiem fins llavors en quant a temàtica, estructura i treball del ritme. A aquest tema li va seguir una segona part que continuava la història de la primera, però aquest cop amb una base regaee molt enganxosa i que ràpidament va comptar amb el suport del públic. En aquells temps ens agradava molt interpretar regaee i vam composar també una cançó alegre i desenfadada “Maria Regaee” i que comptava com a bateria a en Josep Miquel Bernad “Heavy” el germà de l’Eduard. Recordo també que en aquell període vam començar a forjar una gran amistat amb l’Eduard que afortunadament avui en dia encara dura.

Van ser els temps on també anàvem a veure molts concerts, a la sortida d’un d’aquells vam conèixer Sau ( Pep Sala i Carles Sabater ) amb els que compartiríem amistat, molts bons i entranyables moments. Amb els anys, alguns de nosaltres, fins i tot compartiríem escenari, però aquesta ja és una altre història.
En Jordi i jo havíem ingressat com a Caps Escoltes de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya, en concret a l’AEG M.D. del Montsant – V.del Cim de Reus. Aquí vaig conèixer la Fina, la fantàstica persona amb qui comparteixo la vida i amb qui comparteixo una filla meravellosa. Qui ens ho havia de dir aleshores ...

Un temps després la Judith va deixar Sklat. Vam tornar a tocar a Reus, aquest cop a La Palma, un escenari molt important per una banda de la ciutat i posteriorment el Nadal del mateix any actuàvem a La Canonja en companyia novament de la banda d’aquesta vila Otxqué. La compenetració entre els membres del grup creixia i guanyàvem seguretat en les nostres actuacions. Poc després començava a veure la llum la tercera part de “Perdut a la gran ciutat”, aquest tema va desencadenar una sèrie de canvis molt importants, encara que en aquell moment no érem conscients de la dimensió dels mateixos i de com aquest tema esdevindria la pedra angular d’un projecte molt més ambiciós.

Retrocedint una mica en el temps, cal destacar que l’any 1989 també va ser el de la meva incorporació al mercat laboral. Ràpidament vaig començar a treballar en una empresa del sector de l’automoció on vaig realitzar l’aprenentatge a les ordres d’en Carles Fernández. Us diu alguna cosa aquest nom ? Doncs si, en Carles va esdevenir en poc temps més que un cap, un veritable amic i company i per tant conversàvem força de temes fora dels exclusivament professionals. Vaig descobrir que en Carles en sabia molt de música, disposava d’una col·lecció musical que feia enveja tan sols d’imaginar, li encantava el rock simfonic i progressiu i parlava meravelles de bandes que jo llavors no coneixia com Yes o King Crimson. D’altre banda també era un enamorat de la música clàssica i havia cursat estudis avançats de música. En Carles es mostrava entre divertit i encuriosit amb la meva dedicació a Sklat i un bon dia va decidir acompanyar-me a un assaig del grup.

De la primera ocasió que en Carles i Sklat van coincidir, ell sempre diu que el va seduir una nota de guitarra tocada per l’Eduard durant la interpretació de “Perdut a la gran ciutat III”. També va trobar molt interessant l’estructura del tema i ens va fer veure que pertanyia al rock simfònic amb trets característics del progressiu. Una altre cosa que deia que li havia agradat força era la nostra llibertat com a compositors, doncs no ens encasellàvem en cap estil i fugíem dels patrons del mal anomenat rock català que en aquell temps estava molt de moda capitanejat per bandes com Sau, Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït ...

En Pere Mercadé, germà de la Fina i company d’en Jordi i meu a l’agrupament escolta va acceptar realitzar les tasques de Manager Personal de Sklat. Com veureu més endavant el seu paper també és molt important en la història que us explico.

Crec que es just arribat a aquest punt que en Carles participi de la redacció d’aquesta història, doncs a partir d’aquest moment la seva figura pren força protagonisme en la trajectòria de Sklat. Així doncs a partir d’aquestes línies farem una redacció compartida.

Esteve Rodriguez
Març 2007